Dilluns, 20 de febrer de 1922
Els seus dos germans, la Tresina i el Juanito, l’esperaven
amb delit des del diumenge al migdia, quan a la tornada de missa es van trobar
la mare que just acabava de trencar aigües mentre pelava unes trumfes per
dinar.
Aquell hivern, com molts d’altres, les trumfes eren presents
en la majoria dels àpats. En collien tantes que n’hi havia fins i tot per als
tocinos! Amb poca cosa més per acompanyar-les que algunes verdures de l’hort o
una mica de cansalada, la Mília havia après desenes de combinacions per a
cuinar plats ben originals i deliciosos.
Després d’una nit llarga de part, amb els nens adormits
d’esgotament a la vora del llit, per fi la llevadora donava la benvinguda a una
nena. Era menuda, de pell rosada i d’ulls grisos, sorprenentment ben oberts. No
va caldre picar-li el cul, la petita Irene, així és com li van posar de primer
nom, va obsequiar-los a tots amb un primer plor alt i fort.
La Tresina, la filla gran de la família, es va despertar de
cop buscant amb gran emoció la procedència d’aquell bram. Tenia només sis anys,
però ja es feia càrrec de moltes de les tasques domèstiques i ajudava sempre
que podia al camp. Des de que va saber que la mare esperava un tercer fill o
filla, desitjava que arribés aquest moment. Quan va néixer el Juanito només
tenia tres anys i no recordava com havia estat veure el seu germà per primera
vegada. Aquest cop no s’ho volia perdre per a res del món!
El Juanito es començà a despertar al sentir rebombori a la
cambra. Poc a poc va anar obrint els ulls mirant d’entendre què passava i va
veure la llevadora amb un petit nadó als braços. “Ja és aquí! Què serà!?”, va
pensar. Va córrer cap a ella mentre el pare el mirava des de la porta i li
deia, com si li hagués llegit el pensament, “És una nena, Juanito!”. I amb una
delicadesa que no era normal en ell, va acariciar-li el peu i li va regalar un
somriure d’orella a orella.
El pare es va acostar en aquell moment a la llevadora i
prengué la petita en braços. La mare se’ls mirava des del llit, exhausta, però
feliç. “És una nena.”, va repetir amb llàgrimes als ulls.
Ràpidament van tallar el cordó, la van netejar i la van
posar als braços de la Mília que ja l’esperava per posar-se-la al pit. La Mília
sabia com era d’important posar els recent nascuts al pit durant les primeres
hores, quan acostumen a estar més atents i desperts. La petita es va agafar al
pit immediatament. “Li posarem Irene”, va anunciar-los a tots. En Joan va
assentir satisfet. “Irene Rosita“.
